Som el germanet pobre del periodisme?

Ho he llegit, això no es pas una frase meva. Ho diuen al web PremsaJove.cat (Associació Catalana de Premsa i Comunicació Jove), tot explicant les Jornades Digitals de Periodisme Jove. En l’espai on parlen de les persones a qui han entrevistat, m’ha sorprès veure-hi aquesta afirmació de Diego Linares, president del Grup de Periodistes Digitals. Textualment, citen “Som el germanet pobre del periodisme”. Així, sense explicar res més.

Fins i tot Assumpció Maresma (fundadora i editora de Vilaweb) evita fer ja aquest tipus de comparacions, i diu “Cal reivindicar el periodisme en majúscules, independentment del suport”.

És per això que em sorprenen les paraules de Linares. Em sorprenen perquè els falta un context; i això, en un article escrit per una associació de periodistes, em desconcerta.

En tot cas, vist el panorama actual, i els regals que ha de fer la premsa escrita per vendre més exemplars, no puc acabar d’estar-hi d’acord. Potser si que els “holdings” que tenen certs mitjans tradicionals tenen diners: però no serà pas perquè tallin més arbres que els altres. I, curiosament, tots ells, sense excepció, tenen ja les seves edicions digitals, que ja han deixat d’actualitzar-se diàriament per fer-ho de forma continuada durant tot el dia.

I si la frase significa que “els mitjans tradicionals volen fer creure als lectors que som el germanet pobre del periodisme“, llavors potser si que en podríem parlar. Però en una frase orfe de context, si en té, havia de manifestar la meva opinió al respecte; respectant, això si, l’opinió de tothom.

Divendres 4 d’abril: Jornada sobre premsa digital a Vic

» Veure video amb xat per enviar les vostres preguntes

La promoció de les sèries de TV la fem els espectadors a Internet

Gràcies primer de tot, Miquel S. per la idea. La veritat és que costa de trobar un tema, així en fred… Però bé, aquí va.
El tema és aquest: els televidents fem créixer la promoció i, per tant, el posible èxit d’una sèrie de televisió. Sovint, per no dir a diari, visito la pàgina http://lostph.blogspot.com/, Bé, de fet és un blog, com veieu. Es tracta d’un web sobre la sèrie Lost (Perdidos). No sé si la veieu, en tot cas us la recomano molt.
Al web hi ha notícies, vídeos, capítols, enquestes, comentaris dels capítols i sobretot “spoilers” (coses que passaran) sobre la sèrie. I és que jo no sé com s’ho fan aquesta gent, però sempre saben què passarà en capítols molt més enllà del que passa en aquell moment. Jo personalment no els llegeixo perquè sinó perd la gràcia, però hi ha quantitat de gent que si que ho fa, “estant enganxats” als spoilers. Crec que és precisament aquí on  Internet es converteix en el millor aliat per promocionar una sèrie. La gent s’ho comenta: “ostres, has vist què diu? Que en el capítol 08×04 es descobreix qui és l’espia del vaixell d’en Ben. Saps qui és? En Michael!!!”. I és aleshores quan l’altre ja va directament a la pàgina i ho explica a més gent. I vinga, tothom a navegar i a “xafar-se” la sèrie!
I no només això. En aquesta pàgina i en d’altres de l’estil, et pots baixar els capítols que estan fent als EUA i que aquí encara trigaran vés a saber quan. Aquesta petita estafa, per dir-ho d’alguna manera, també dóna més morbo i, altra vegada, tots a navegar per baixar-nos l’últim capítol. Internet també fa, doncs, que les sèries tinguin molta més audiencia. Et pots baixar capítols de sèries que al nostre país ni tant sols les passen o que te les passen a unes hores que és imposible humanament que les puguis seguir.
En fi, una cosa més (encara que sigui una mica superficial) per la qual hem d’estar agraïts a la xarxa.

La carrera de periodisme necessita reciclar-se

Espero no ser ni el primer ni l’últim que pensa que la carrera de periodisme necessita un reciclat urgent. De fet, no sóc ni el primer ni l’últim que, a segon de carrera, ha acceptat una oferta laboral i ha deixat ‘penjada’ la universitat. Vaig començar periodisme fa tres anys a la Universitat de Vic –la universitat de les carpetes vermelles-. Quan acabava segon, i un dia per l’altre, vaig haver de decidir acceptar una bona oferta de treball i deixar la universitat o seguir estudiant. A vegades em sap greu recordar que ho vaig tenir claríssim i que no vaig dubtar ni un moment. Vaig acceptar l’oferta.Des de llavors, he aguantat mil i un sermonets d’exprofessors i excompanys de classe que podríem resumir en un “T’HAS EQUIVOCAT, PRIMER SÓN ELS ESTUDIS”. Però parem-nos un moment a pensar una miqueta. Per què anem a la universitat? Per fer una carrera que, al dia de demà, ens doni una formació per treballar no? Però què passa quan veiem que aquesta carrera no ens dóna la formació esperada? Doncs que la gent no dubte ni un segon a l’hora d’acceptar ofertes laborals tot i penjar els estudis. De fet, per què hem d’acabar una carrera que sabem que no ens donarà la formació necessària?

L’experiència en un mitjà de comunicació nacional em diu que, per molt títol de periodista que algú tingui, la gent no surt preparada de les facultats. Les ràdios, televisions i diaris no troben joves capacitats per treballar en els seus mitjans. I això no és que els joves siguin uns ganduls ni un ‘passotes’. Aquesta situació es dóna perquè la carrera de periodisme ha caducada i necessita una renovació. Senyors de les facultats de comunicació, a part del diari tradicional existeixen altres mitjans! Sense anar més lluny, la premsa digital s’està menjant el format de premsa tradicional! Quin horror!

Que es posin les piles les facultats de comunicació, les universitats o qui ho hagi de fer. Però tothom coincideix amb una mateixa realitat: Els estudiants de periodisme no surten preparats per incorporar-se al món laboral. Així que, esteu segurs que PRIMER SÓN ELS ESTUDIS?

 Roger Carandell

Diaris comarcals digitals contra el desequilibri informacional

En el blog ‘Lola como mola, los medios vistos desde Barcelona’ comenta a ‘El mundo según los periódicos’ una entrada apareguda a Online Journalism Blog sobre el desequilibri de la presència dels països en les notícies segons quin mitjà les emet. El resum molt resumit és que, no és cap novetat, solen aparèixer més els estats de més PIB, més poblats o, per exemple en el cas dels mitjans del Regne Unit, els que els han proporcionat més immigrants. Dels mitjans digitals comenta que, per manca de recursos, tampoc no poden abastar tota la realitat de forma més equilibrada, i que només poden funcionar bé reduint les seves ambicions ‘territorials’. L’entrada conclou que la blogosfera és qui se’n surt millor de donar una imatge del món més ‘real’ quant a presència equilibrada de diferents estats i nacions.

Veient aquest panorama, i traslladant-ho a l’àmbit dels mitjans catalans, també dominats en molts casos pel centralisme de la capital, m’agradaria pensar que els digitals d’abast comarcal també servim per compensar una mica aquest desequilibri informacional. Precisament, Nació Digital ha optat, mitjançant les seves ‘sucursals’, per donar una informació més propera que no es troba a gairebé cap altre mitjà, i encara menys a la xarxa. Cal esperar que també creixi el nombre de lectors de premsa comarcal digital a fi d’ajudar a desfer aquest desequilibri, però si més no l’oferta d’informació local de qualitat a Internet ja és un primer pas per aconseguir-ho.  

Els mossos i l’ètica del vostè

Fa uns mesos, un dissabte a les onze del matí, circulava amb cotxe en direcció a Sant Joan de les Abadesses. Quan me’n vaig adonar portava un vehicle al darrera pràcticament a tocar del meu. Seguidament vaig escoltar una sirena. Vaig mirar pel retrovisor i no vaig veure cap ambulància, ni cotxe de bombers ni de policia, però la sirena seguia enganxada a la meva trompa d’eustaqui.

Vaig fer un centenar de metres més i finalment vaig aturar-me al voral de la carretera. El cotxe que em seguia també es va aturar. De dins en va sortir un mosso uniformat, bastant disgustat perquè no m’havia aturat de seguida que havia posat en marxa la seva eina de contaminació acústica. Vaig intentar de fer-li veure que el seu cotxe no portava cap element identificatiu, i ni tan sols duia un llum a sobre el sostre o una sirena que l’identifiqués com l’autor d’aquell soroll horrorós.

L’home, com és habitual no estava per discussions, i la seva actitud a la defensiva anava acompanyada per un menyspreu evident al diàleg. Semblava que jo li fes fàstic, però curiosament em tractava de vostè. Va anunciar-me que havia de posar-me una denúncia per no portar el cinturó, tot i que jo el duia posat (també puc reconèixer que vaig cordar-me’l quan em vaig aturar, però no ho penso fer).

La veritat és que em podia haver multat per qualsevol altra raó, per no haver-me mocat bé aquell matí, per estar escoltant un disc dels Skorbuto on es cagaven en la policia, o per portar una ressaca del setze. Però com que aquests detalls no estan tipificats, i no portar el cinturó si (de fet tots ells revesteixen la mateixa perillositat), i va preferir clavar-me 100 euros mentre complia cegament amb la seva obligació. Com que ja m’he trobat amb altres exemplars de mosso d’esquadra, vaig abstindrem de fer comentaris sarcàstics, ni tan sols mitjanament irònics. Vaig fer bondat com un català assenyat i vaig esperar que hagués redactat el formulari de la multa, que prou feina tenia, pobre. Quan va acabar em va entregar dues còpies, una en català i una altra en castellà. A tall informatiu vaig demanar-li si les havia de guardar totes dues o amb una era suficient. Ell em va contestar que en podia fer el què volgués, fins i tot llençar-les si volia. Pel cul les hi hagués posat si la meva condició física pogués compatir amb un esgarrapamultes uniformat.

Més que els diners de la multa (100 euros es poden gastar en una nit de cubates) el què em va emprenyar més va ser la prepotència, l’actitud agressiva (ja des del moment en què conduïa a un pam del meu cotxe), l’educació esbiaixada que han donat a aquests agents i que sembla que només consisteixi en tractar de vostè a l’interlocutor per agredir-lo en l’ètica, en les formes i fins i tot en el verb. Per tot plegat no m’estranya que tot sovint trobem a individus que diguin trobar a faltar a la guàrdia civil. No en va es tracta d’una evolució de la mateixa tipologia d’individus, amb l’agreujant que cada  vegada s’estan ampliant més els supòsits pels quals ens poden sancionar, i el número de mossos que volten pels nostres pobles.

I a més com que als civils no els veiem, ens estalviem de patir-los. O sigui, que jo preferiria que em tractessin de tu, però que si m’aturen com a mínim no intentin provocar una baralla, perquè en definitiva no deixen de ser funcionaris que haurien de treballar per nosaltres i no contra nosaltres. Si volen trobar a conductor posant en perill la circulació, només cal que es fixin en tots els què no saben ni com s’utilitzen els intermitents. Clar que molts cotxes dels mosso tampoc els posen. I els què el porten, normalment tampoc es posen el cinturó de seguretat. Donant exemple, si senyor!!!!

El periodista i la desinformació a Internet

Estiro el fil del tema que ha encetat el Miquel i hi afegeixo un altre debat que ja fa temps que està al damunt de la taula: com ha de ser el periodisme i el periodista a Internet? En paraules simples, s’abasten  preguntes com el tipus de redacció o la presentació de les notícies, els mitjans tècnics que s’han d’utilitzar o, anant una mica més enllà, quin ha de ser el paper “diferencial” del periodisme que proposa Internet.I un dels valors afegits d’aquest aspecte “diferencial”, penso que pot ser (i ha de ser!) precisament posar una mica d’ordre a tots aquests calaixos que hi ha escampats per Internet. O sia, solucionar al lector l’excés d’informació o la desinformació de la qual parlava el Miquel.En aquest sentit, nosaltres juguem en avantatge respecte als altres mitjans, que sempre han de començar una notícia de zero i ho han d’explicar tot en un espai o temps reduït. A nosaltres, el sistema de vincles ens permet enllaçar amb tones i tones d’informació, ja sigui acumulada a les hemeroteques del propi mitjà o a altres webs. Llavors, en moltes ocasions, la nostra feina es converteix en donar unes simples pinzellades i remetre als lectors a articles ja publicats o altres webs als quals donem una credibilitat contrastada, com institucions, blocs o fins i tot altres mitjans. Tot plegat, no estem fent res més que això, posar una mica d’ordre a la desinformació d’Internet.

Periodistes emprenyats

El meu nebot Enric Borràs, escriu a la Directa, un article sobre dos webs en què els periodistes, de forma anònima, poden expressar les seves queixes. Tant Angry Jornalists com Periodista cabreado (afiliat al primer, però en espanyol gràcies a un aragonès) basen la seva acció en el fet que «ofereixen la possibilitat que els periodistes descontents es queixin i, de pas, que els lectors s’informin sobre qui els informa», segons explica E. B. al seu bloc Intervals d’Espera.  Em pregunto, per cert, com és que no ha sortit a casa nostra una iniciativa semblant. Algú podria adduir que aquí hi tenim un Col·legi de Periodistes i un Sindicat de Periodistes, antics i experimentats. Però la percepció que en tinc és tota una altra.Sóc afiliat al Col·legi de Periodistes des de fa uns 27 anys i, pràcticament, l’únic que he fet és pagar la quota trimestral (gens barata), assistir a alguna reunió, formar part en una ocasió d’un grup de la Comissió de Defensa i para de comptar (en una ocasió vaig proposar un projecte de classes de dicció catalana per a locutors de ràdio i televisió i la resposta, al cap de quasi mig any, va ser que això ja ho farien a través d’altres vies!). I què m’ha ofert el Col·legi mentrestant? Doncs, la revista Capçalera, la qual no s’ha fet mai ressò de la meva activitat professional quan tocava, com si fa amb altres, com per exemple: publicació de llibres meus, premis literaris, assumpció de càrrecs, etc. El cas més flagrant del sectarisme del Col·legi, essent-ne secretari Albert Mussons (fa poc traspassat), va ser que la revista no es va fer ressò de la presentació de la nova època de la revista Userda (de què he estat director) el juny de 2004 i que es va fer a la mateixa seu del Col·legi, a la Rambla de Catalunya! A part d’això (i de muntanyes de paper, alguns descomptes per al dentista o l’oculista o el lloguer de cotxes), la sensació que he tingut sempre és que el Col·legi és una gran macrostructura en què qui mana, realment, és el gerent i el secretari, amb independència de quin equip hi surti elegit per tirar-lo endavant. La seva deriva política a l’embat dels vencedors d’unes o altres eleccions al Govern regional han convertit, de fet, aquesta institució en una mena de sac de gemecs sense rumb. Semblantment, ha passat amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils, de què vaig deixar de formar part fa un temps, sobretot pel fet que el maneguen persones que estan directament lligades als manaments d’Esquerra i als càrrecs que, a sou de tots, es dediquen a fer anar la màquina repartidora de les subvencions als mitjans de comunicació. (Del Sindicat, una altra macroinfrastrcutura més lligada a les línies del PSC-PSOE i Iniciativa, no cal ni gastar-ne més de dues ratlles.)  Com, a Catalunya, si més no, poden els periodistes exercir la seva queixa sobre les condicions de treball, les pressions espúries dels grups polítics, els assetjaments de propis i estranys…?Com i on denunciar, per exemple, que molts periodistes catalans no poden exercir en la seva llengua? O que estan sotmesos a horaris tercermundistes? O que en certs sectors hi ha alts graus d’addicció a diverses drogues, inclòs l’alcohol?Els periodistes catalans, doncs, estem orfes d’aquesta eina, tret que ens queda internet, els blocs i la possibilitat de bastir alguna mena d’intent de coordinació d’aquest estat de la qüestió. Algú seria capaç d’emprendre aquest camí?  

Massa vídeos a la premsa digital?

Un debat obert a la Internet periodística: molts vídeos …o pocs vídeos però bons? La consulta de notícies a la premsa digital és un fenomen sovint compulsiu, marcat per la pressa i l’exigència d’immediatesa en la informació, i rapidesa en la consulta.
Aquí ve la pregunta:
- Poden dedicar els lectors tres minuts (o cinc, o set…) a visionar una vídeo-notícia que, en text escrit, estaria llegida en menys de 30 segons?
La resposta semblaria afirmativa quan el vídeo aporta imatges prou rellevants que en justifiquin la publicació. Fins aquí d’acord.
Però què passa quan les imatges -com passa en tantes i tantes notícies- són un simple acompanyament de l’àudio i no expliquen gaire res per elles soles?
Fins ara, Internet no ha arribat a la pantalla del televisor de forma massiva, i la seva consulta, per tant, és a la pantalla de l’ordinador. I en aquest entorn, la premura de temps sol ser determinant.
Acompanyar el vídeo amb un text resumit de la notícia és una opció. Vàlida, però que pot fer més carregosa la captació del conjunt de la notícia.
Hi ha qui opinarà que quanta més informació millor. Pel broc gros. I que sigui l’audiència qui elegeixi el que vol, en funció de l’interès que li despertin els titulars. No ho sabem. No està tan clar.
Com que és la gent -i no pas els periodistes- qui construeix la “seva” Internet dia a dia, nosaltres estarem molt atents a les actituds de la gent davant dels vídeos.

La saturació d’informació causa desinformació

En aparença, Internet és una font inesgotable d’informació. A la pràctica, per aquells que no tenen el temps o l’agilitat suficient per a navegar amb fluïdesa, els representa, bàsicament, desinformació. Desinformació precisament per manca d’accés a la informació que els interessa.

Qualsevol mitjà digital compta amb hemeroteques de fàcil consulta, una quantitat important de material nou cada dia… o així hauria de ser, ja que, precisament, Internet aporta una immediatesa i un canal molt més ràpid, eficient i potent, versàtil en resum, que altres mitjans tradicionals com la televisió, la ràdio o la premsa escrita.

Però a l’hora de la veritat, ens trobem que no sabem com arribar a tota aquesta informació. Els fils RSS són una opció, però… heu intentat seguir-ne més de 20? Ara, alguns mitjans, entre ells en període de proves alguna de les capçaleres del Grup Nació Digital, mostren els seus titulars a Twitter. Però si no ho consultem cada 10 minuts, segurament perdrem moltíssimes actualitzacions.

És un fet que la cultura d’ús d’Internet ha d’anar evolucionant, i que tant els consumidors d’informació com els propis mitjans hem d’aprendre, a poc a poc, a entendre’ns i fer-nos entendre, a arribar a la informació i a posar-la en llocs on sigui evident que s’hi pot trobar. 

Mentrestant, però, la gran quantitat de presumptes mitjans, de blocs, de diaris “originals” i, òbviament, de mitjans que busquen ”fets diferencials”, fan que no s’estableixi una forma estandaritzada per fer més fàcil el seguiment dels continguts de forma transversal pels lectors. Així doncs, mentre tots descobrim què podem fer i com ho podem fer, haurem de seguir aprenent a informar-nos amb el què tenim, que és una gran quantitat d’informació, segmentada, però actualitzada a l’instant en què succeeixen els fets, i tractada amb un gran ventall de possibles mirades, des de les opinions personals d’un bloc fins al treball periodístic dels mitjans digitals.

Això si, tot i les dificultats, les opcions que tenim a la xarxa no són menyspreables, i cal que en prenguem consciència: la comoditat no neix per si sola; tots hi hem de col·laborar.